LLEUGERES TEMPESTES AL CENTRE DEL COR

“LLEUGERES TEMPESTES AL 

CENTRE DEL COR”

 L’autor Enric Benavent va estar vinculat inicialment al moviment de renovellament del teatre valencià durant els anys setanta, de la mà del grup UEVO, Enric Benavents va anar guanyant prestigi com a actor, tant a València com fora, de la mà de directors com ara Lluís Pasqual, Guillermo Gentile, Carme Portaceli, Maria Ruiz, Pere Planella o Miguel Narros.

La seva vinculació amb el teatre el va menar així mateix a l’escriptura dramàtica pel camí de les traduccions i les dramatúrgies, amb resultats tan satisfactoris com la dramatúrgia de “La ruleta russa” sobre textos de Txejov. Haurè d’afegir, a més a més que va sentir-se igualment aviat atret per la narrativa, hi ha publicat dues novel.les: “Caliz de vertigo” (1988) i “Perverses memòries de un vampiro” (1990).

Tot i amb això, i una mica també com passa en el cas de Jaime Policarpo, autor de l’obra “Solar”, Enric Benavent va trigar un temps a provar l’escriptura dramàtica, més Enllà de dramatúrgies i adaptacions.

Fin ara, (2004), ha escrit dues obres. Aquestes “ Lleugeres... i Vodevil”, que va ser estrenada la temporada 1999-2000 per Posidònia Teatre i va obtenir, a més amés, el premi Max Aub de la Generalitat valenciana al millor text dramàtic estrenat aquella temporada.

(Com a part d’aquest premi “ Vodevil” es troba pendent. I parlo del 2004, de publicació per Teatres de la Generalitat).

Hi ha entre totes dues obres una relació prou estreta, tant temàticacom estructural, raó per la qual em referiré a totes dues de forma indistinta.

ÉS LA FAMÍLIA, en defecte el que hi ha al darrere d’ambdues obres. Millor dit: el passat familiar del protagonista; un passat que pesa com una llosa en el cas de “Lleugeres tempestes...” ..o que cal reinventar en una mena de joc de rol en el cas de “ Vodevil”.

Hi ha però, una diferencia notable: mentre que en l’obra “ Lleugeres...” s’albira un escletxa per on és possible, sino superar el passat si almenys sobreviure, en la segona de les obres, no hi ha forma d’escapulir-se del joc que el Jove protagonista ha implantat. La vida amb totes les seves limitacions i misèries, encara treu el cap a “Lleugeres...” mentre que és la ficció, només la ficció, la que domina tots i cadascun dels moviments del jugador.

No cal sinó comparar els respectius espais dramàtics per adonar-se’n. En “Vodevil” ens trobem amb aquestes precisions: 


“Tot succeeix en un únic interior on tots els mobles estan duplicats, i on hi ha dues finestres... però a primer terme, al centre, hi ha una única taula o  sofà, o qualsevol moble familiar, que unificarà els dos espais.

L’escenari té més d’escenari teatral que de suposada reconstrucció d’un habitatge real. Sembla més una caixa de sorpreses, on tot és possible, però tot té poca solidesa, que un interior més o menys real, ple de volums pesats...La idea és que estem en un lloc concret que es fa petit fins a convertir-se en una cel·la que s’eixampla fins a separar kilòmetres les dues parts de l’estança. L’exterior és llunyà i inabastable..... està exclòs. No existeix almenys amb una realitat superior a la d’un paisatge vist per la televisió, o a una simulació virtual”.

En “Lleugeres tempestes...”...però, l’acotació inicial es desenvolupa d’una forma del tot distinta: 
“És la tarda calorosa d’un dissabte de l’estiu del 1985; bufa un ponent fort i desprès , carregat de pols i de les cendres d’un bosc en flames, que fa dies que crema i que ha omplert la ciutat; les fulles pansides dels arbres urbans estan cobertes d’una capa grisosa, els gots i les tasses de les cafeteries tenen un tel que apaivaga la lluentor de la porcellana i el vidre; el dia passa eixut i pesant sobre la poca gent que no ha fugit de la ciutat i que camina pels seus carrers suada, lenta i solitària, colpejada pel vent esquerp, sota el rebombori.

De les persianes i el bategar violent dels tendals i els para-sols, L’ESCENARI,és el bar obert en una terrasseta amb jardí  del CENTRE DEL COR, clínica especialitzada en malalties coronàries, inaugurada no fa molt per una associació que està integrada quasi exclusivament per a dones.

Aquesta característica—la de ser una clínica gairebé femenina.. va donar al projecte una gran difusió als mitjans de comunicació, però ben poca clientela.


A l'hora de la veritat, els pacients preferien un especialista o un cirugià mascle a un altre de femella, tant si els malalts eren homes com dones.


En aquesta tarda bullent i agra, la clínica tremola i entre ventada i ventada sembla sospirar per enderrocar-se.¡


És a dir: ens trobem amb un deler, un afany de precisió (cronològica, ambiental) que tracta de reconstruir mimèticament unespai dramàtic molt concret. El resultat, ja ens ho podem suposar,serà un espai que servià de rerefons i que, tot i que se'ns farà present en diversos moments de l'obra (les referències a la calor estiuenca, la situació de precarietat--millor: feblesa) -- professional de Carme al front d'un bar escassament freqüentat, cosa que queda materialment palès...) no fa el paper de visualitzador de les diferents vicissituds que travessa el joc jugat pels personantges de "Vodevil".


Per marcar encara més aquestes diferències, Enric Benavent ha substitüit a "Vodevil" les referències (i la presència) de la ràdio com a canal de comunicació amb l'exterior, per les referències a la televisio i el missatge) la càrrega semàntica i ideològica de les al.lusions que trobem al fragment d'acotació que hem reproduït.


Les diferències son encara més grans en el cas dels personatges. Els genèrics d'aquesta darrera obra (jove, nena, home,dona,) han estat reemplaçats en la primera per personatges amb nom i - com es diu habitualment - amb cara i ulls.


Carme i el seu fill Toni; Silvia i la seva parella, Miranda filla de Teresa i que finalment esdevé viuda de Sabino Romà i que va ser la patrona de la Carme durant un temps.


Fixem-nos que les relacions entre els personatges són reals, incontestables: l'obra no es construeix sobre un joc més o menys recargolat de simulacions com s'esdevé a "Vodevil". Fet i fet entre tos quatre hi ha un dens teixit de relacions mútues de forma que la situació expepcional que els concentra en l'atrotinat bar de la clínica (la greu malaltia primer - i la mort després - d'un gran prohom, l'escriptor Sabino Romà) donarà peu a un fluid intecanvi de diàlegs on cadascú marcarà i DEFENSARÀ els seus corresponets territoris. I, sobretot i per damunt de les històries particulars de cadascun d'ells, posaran en escena la mort de mascle entès en el sentit tradicional.


Tema que reapareixerà en determinats passatges de "Vodevil"


D'aquí que, evidentment (un xic massa i tot), la ràdio dona la noticia de la malaltia del patrici després de dues més. La confessió que Rock Hudson va fer de la seva homosexualitat i la noticia, suposada en aquest cas, d'una partenogènesi vacuna.


La diferència fonamental, entre totes dues obres, serà que en l'obra que aqui citem "Lleugeres tempestes" encara és possible de trobar una lectura doblement conciliadora: Teresa i la Carme s'hi retroben sentimentalment i afectiva, un cop desaparegut el mascle (escena darrera), mentre que la figura de Toni representa una altra forma d'entendre el paper masculí: envoltat de dones, és capaç de desenvolupar la seva afectivitat sense el llast de la masculinitat convencional tan qüestionada tot al llarg de l'obra des de l'acotació inicial on es parla de la preferència dels pacients pels cirugians masculins. En aquesta figura, al meu parer, és la que salva l'obra de caure en un cert simplisme pel que fa als rols que l'autor suposa jugats per cada sexe en la societat contempòrania.


Com a exemple, a l'escena penúltima, el diàleg entre Miranda i Toni amb la fugida al bosc idíl.lic, rememorció d'uns altres temps, els de la infantesa compartida quan tots dos eren com germans:


"Sé on hi ha un bosc. Un bosc de veritat...no una pinada d'urbanització, que no travessa cap autopista ni cap carretera que ni tan sols té camins......Allà hi ha la casa abandonada que jo vull comprar, Si vols, allà dalt podem viure els dos mentre tu t'asserenes i ho oblides tot...D'arribar-ni no et preocupis...et puc dur a coll...


Serà en aquest espai verge on Toni esperarà pacientment que  Miranda superi la crisi:


"-Vine uns dies, mentre et calmes i decideixes que vols fer. Jo no et destorbaré. De dia buscaré menjar, de nit, vigilaré la porta......Començare a fer l'hort....plantaré geranis vermells i baladre de flor blanca......Totes les plantes seran de fulla delicada, no n'hi haurà cap d'aquelles que et fan por.....


La marxa dels dos joves obre, doncs, una porta a l'esperança en unes relacions afectives no basades en els mecanismes tradicionals de la denominació d'un  gènere per un altre, mentre que la sortida d'escena, al final de l'obra, de les dues mares, sense suposar una relació amorosa:


"Carme: Senyora Teresa, no cal que fingeix-hi que m'estima. Jo no ho necessito:
"Teresa: Moltes gràcies, Carme.


Aquestes paraules posen l'èmfasi en la necessitat d'ajut mutu, un altre vessant de l'efectivitat abans al.ludida:


"Surten les dues dones abraçades febles i fràgils, recolzant-se l'una en l'altre., i a poc apoc van perdent-se en la foscor.


Al costat d'aquestes dues parelles fetes d'acord amb uns criteris emocionals diferents: Silvia, la dona eficient i eficaç que ha fet deus els principis com el de la competivitat i la redabilitat (és una de les directives de la Clínica i no dubta en tractar de treure'n partit al fet que el prohom moribund hi hagi de ser operat) restarà sola, exclosa del nou joc de relacions establertes. Les intencions de l'autor resten aqui, al meu parer, diàfanament exposades, en un marc de quotidianitat que en l'altra obra "Vodevil" això quedarà més amagat per la dinàmica del joc de relacions que s'hi estableix.


Introducció de Josep Lluís Sirera" a" Teatrevalencià contemporani"